La Barcelona Olímpica, un canvi d’època

La Barcelona Olímpica - Todo Barcelona

Molt abans que Montserrat Caballé i Freddie Mercury fessin vibrar a tota la ciutat de Barcelona durant una època de renovació que l’artista britànic, d’origen parsi i indi, no va poder veure com concloïa, Barcelona renovava el seu aspecte del Passeig Marítim a les muntanyes de Collserola.

La Barcelona Olímpica

Un canvi que va afectar la ciutat a tots els nivells des de 1986 i que conclouria poc abans de les dates marcades, i s’estén fins a l’actualitat més immediata. Les rondes que connectarien als habitants de la ciutat comtal i gran part de la seva àrea metropolitana, el passeig del mar, les platges, la vila olímpica que es va rehabilitar entre Ciutat Vella i el Poble Nou, el Palau Sant Jordi d’Arata Isozaki i moltes altres instal·lacions que van ajudar a conformar el que avui és Barcelona, ​​donant ales a altres projectes que arribarien posteriorment, com el Fòrum Universal de les Cultures que bevia de les idees del, aleshores, alcalde de Barcelona Pasqual Maragall i Mira.

El 2012, aquests canvis es podien veure documentats gràcies al diari El Periódico, a través de més de sis anys de treball que l’equip de la productora Clara Films havia realitzat mitjançant 3.000 hores de gravació que documentaven aquest procés de canvi. De la renovació de tot un barri al districte de Sant Martí i de grans obres d’infraestructura als peus de la Barceloneta i de la Serra de Collserola, on els camps de cultiu per sobre d’Horta i del Guinardó deixarien pas a una nova zona d’habitatges on l’equip de periodistes seguiria els esdeveniments del 1992.

 

 

villa olímpica de Barcelona

El Barri de Sant Martí és un clar exemple de la Barcelona Olímpica.

No obstant això, entre les grans obres que van modificar per complet i per sempre la ciutat destaca el silenciat barri obrer d’Icària, entre la zona del port i les vies del rodalies, que va ser conegut pel seu caràcter industrial com el Manchester català. Tot això donaria pas a la zona residencial de la Vila Olímpica, el signe distintiu seria la construcció de dos enormes edificis: la Torre Mapfre i l’Hotel Arts, pertanyent a la família Ritz-Cartlon.

D’alguna manera, aquest nou món s’obria pas amb grandíssims canvis que donaven per concloses les primeres proves olímpiques que veurien Catalunya i Espanya en directe: zones residencials i una ciutat més estructurada, verda i connectada amb l’exterior tot i que, per a molts, també menys natural i autèntica, es consolidava a la Mediterrània. Una Barcelona que apostava pels grans projectes urbanístics d’amplis passejos i cinturons viaris de gran capacitat per oferir una solució a l’ampliació i reordenació de molts dels seus espais.

Fruit de tots aquests canvis naixia un espai davant del mar que, entre les platges de Nova Icària i la Barceloneta, ningú havia imaginat i una ciutat que aconseguia rivalitzar amb altres grans metròpolis i capitals mundials, però que intentava seguir mantenint la seva essència.

Després de la Barcelona Olímpica aquest és el gran repte que acull la ciutat al segle XXI, un espai que, com demostra el projecte de Canòpia Urbana a Les Glòries, no excessivament lluny d’aquella Barcelona que mira al mar des de més a prop, segueix lluitant contra la massificació i intentant preservar el seu caràcter.

 

 

Alberg Barcelona

Aquest article apareix també en: English, French, Spanish

Leave a Reply

(*) Obligatori, el teu correu mai serà utilitzat